banner-hidraqua-728x90-px

L’animació valenciana més primigènia torna a cobrar vida al MuVIM

El Péndulo | Redacció.- El Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), dependent de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, ret un homenatge als precursors de l’animació valenciana en temps de postguerra. Amb la mostra Pioners de l’animació valenciana (1939-199), el centre expositiu rescata l’obra i les aportacions de figures rellevants del cinema d’animació, com ara Carlos Rigalt, Patricio Payá o Pérez Arroyo, a més del seu fill. Uns autors capaços de generar una producció pròpia, innovadora i valenta, que els va obrir les portes per participar en els programes curts de la productora CIFESA i la seua posterior implicació professional en dues de les marques més populars del cinema de la joguina, com són Jefe i Payá.Quinito, el personaje creado por Joaquín Pérez Arroyo y su familia.

«Es tracta d’un homenatge a aquelles persones que, en un context molt dur i difícil, van tenir l’audàcia de constituir una indústria del dibuix animat», ha subratllat Rafel Company, director del museu. Una història, en definitiva, «que entronca amb la pròpia història del MuVIM, i que agafael testimoni de propostes precedents com Stop Motion Don’t Stop o València en Vinyetes».

El responsable d’exposicions del MuVIM, Amador Griñó, ha definit el muntatge instal·lat en la Sala Parpalló com «la recreació d’un escenari teatral realista característic d’una filmació animada», amb l’encant especial «d’allò que està fet a mà».

Precisament, de la mà de Raúl González Monaj, comissari de l’exposició, el MuVIM recupera a aquest grup de pioners del cinema d’animació, mostrant les seues creacions més rellevants amb projeccions, dibuixos, esbossos i materials utilitzats per ells mateixos en els processos creatius, repassant també l’obra dels creadors que els varen inspirar.

El recorregut expositiu proposat pel MuVIM mostra els innovadors treballs d’aquests tres pioners de l’animació valenciana, repassant la seua pròpia evolució en l’animació i la seua tècnica, el complicat context històric del moment i la solitud de la perifèria valenciana enfront de la potència barcelonina, en companyia dels principals personatges dels animadors, a través cinc seccions diferents.

De totes elles destaca un disseny expositiu envoltant amb escenografia que reprodueix els diferents ambients en què es desenvolupava el procés creatiu dels cineastes, anant des de la fase de dibuix a la projecció i gaudi final.

Les històries dels xiquets de postguerra

Les voluntarioses produccions de Carlos Rigalt les va realitzar acompanyat del fotògraf José Mª Reyes a instàncies i sota el paraigua de l’Estudi de dibuixos animats CIFESA, en el que seria la seua primera i única incursió en la producció pròpia animada de la major local. Rigalt va aconseguir tirar endavant algunes de les primeres pel·lícules curtes de l’edat d’or de l’animació espanyola, tot i que no va quedar rastre de cap d’aquestes produccions. D’ell es conserven tres obres acabades: Tarde de toros (1939), Tempranilo hace tarde (1940) y Riega, que llueve (1941), les quals es poden veure al MuVIM.

La major part del centenar de pel·lícules que componien el catàleg dels Cine Raide Payá van ser obra de Patricio Payá (Novelda, 1909-1987) i les va realitzar entre 1940 i 1944. Es tractava de pel·lícules de tan sols un metre de longitud caracteritzades que, malgrat el primitivisme del sistema, varen complir amb escreix la seua comesa evadint a diverses generacions de xiquets i xiquetes des de casa, acompanyant els seus protagonistes en les més absurdes i surrealistes peripècies amb gran sentit de l’humor.

La sèrie de Quinito, amb set aventures, va estar el major dels seus afanys i el seu darrer curtmetratge, Quinito en sangre torera(1947), seria reconegut amb un segon premi pel Sindicat Nacional de l’Espectacle, organisme precursor dels Premis Goya.

Des del seu mateix domicili i ajudats de la seua família –esposa, fills, núvies  i amics– Joaquín Pérez Arroyo i el seu fill Alberto aborden des de 1941 de manera autodidacta la realització de nou curtmetratges i una peça documental per les majors CEA i CIFESA, així com de quatre anuncis per a cinemes. Amb l’obligatorietat del NO-DO (gener de 1943), es va posar fi al metratge curt a l’Estat espanyol. Un fet que va portar a aquesta família a iniciar una segona època endinsant-se en el cinema domèstic de joguina. L’aposta en aquest nou nínxol serà integral i comprendrà el disseny de projectors i la realització de pel·lícules expressament per aquests, sumant-se a la iniciativa les principals marques de joguines del moment: Payá i Jefe. Via per la qual personatges com Tom-Mix-Ito, el gos Sèneca, Finita o el ja conegut Quinito varen arribar a tots els racons de les llars espanyoles.

Valencia noticias Noticias de Valencia, Castellón y Alicante Periódico, prensa digital valenciano, Noticies en Valencià, noticias nacionales e internacionales.

Leave a Reply

Your email address will not be published.