Natxo Temiño i Arroyo.
Secretari General de Demòcrates Valencians.
La festa del Nou d’Octubre, tal com la coneixem hui en dia, té quaranta-un anys. Arran de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, l’Assemblea de Parlamentaris valencians va voler commemorar la naixent autonomia el dia 9 d’octubre. En una de les seues primeres decisions, l’òrgan constituït pels diputats i senadors valencians va voler recordar un inici prometedor (1238) i no una amarga derrota (1707).
Certament, la processó del 9 d’octubre havia sobreviscut a la ciutat de València, minoritària i desproveïda de tota connotació reivindicativa. Però, a partir de 1977, les coses canviaren acceleradament. L’acte adquiria un caràcter de massiva reivindicació política arreu del territori valencià. La societat reclamava, decidida, llibertat, amnistia i estatut d’autonomia i, en este context, sorgia el vigent perfil del 9 d’octubre.
Què va passar per a què aquella incipient festa democràtica acabara en duradora batalla identitària? Pareixia que, de sobte, els valencians li donaven la raó Thomas Hobbes —l’home és un llop per a l’home—, a Carl Schmitt—totes les motivacions polítiques són reconduïbles a la distinció entre amic i enemic— i a Albert Camus—l’infern són els altres—. A base de noms i banderes, la discòrdia esdevenia en un inesperat tret identitari valencià. I tant va ser així que el mateix Felipe González demanava als seus: —No valencianicéis los problemas.
Quatre dècades després, aquell trauma civil no acaba d’estar superat i la debilitat originada s’ha anat manifestant en diversos indicadors socioeconòmics. La recuperació de l’autonomia política no ens ha permés convertir-nos en referents de generació de riquesa, innovació tecnològica, excel·lència educativa, influència política o vertebració territorial. La nostra discòrdia interna ha dificultat que ens centràrem en el que és important i férem un ús eficaç i eficient dels nostres recursos socials i institucionals.
Demòcrates Valencians pensem qua cal posar-se, col·lectivament, mans a l’obra i resoldre hui els desafiaments que ens urgiran demà. Hem de recuperar el temps perdut. Hem de superar les nostres carències estratègiques. Hem de marcar-nos com a objectiu identitari l’excel·lència. Recordem-nos de l’holandés Bernard Mandeville i la seua Fàbula de les abelles. Dediquem-nos a la prosperitat pública i no malbaratem el nostre temps i les nostres energies.
