Falles rodants

Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Sociòleg i historiador i Professor Titular del Departament de Sociologia i Antropologia

Social de la Universitat de València.

Entre els anys 40 i 50 del segle XX va passar una cosa a la festa de les Falles: mitjançant les reglamentacions de la Junta Central Fallera, es van institucionalitzar la demarcació fallera. Abans ja existien les comissions falleres més o menys estables, però amb l’oficialització de la demarcació fallera, que fixava escrupulosament el territori de cada comissió, especificant números de pati i fronteres del territori faller, quedava definitivament legalitzat el monopoli festiu de la comissió fallera sobre l’espai públic. D’acord amb esta premisa, cap iniciativa fallera podria ser realitzada en la demarcació d’una comissió sense permís d’esta.

Esta realitat venia a marcar un important punt d’inflexió amb allò que les Falles havien sigut des de mitjans del segle XVIII, una festa de carrer i veïnat en la qual les comissions i iniciatives apareixien i desapareixien. Amb tot, cal recordar que ja des de finals del segle XIX la necessitat de la burgesia de controlar i reconduir la festa va obligar a aquells grups de veïns que volien plantar falla a presentar una memòria a l’Ajuntament, que caldria ser aprovada i, si era el cas, censurada o fins i tot rebutjada. En este context algunes colles de fallers optaren episòdicament per la falla rodant, que els podia evitar pagar impost per la instal·lació de falla i un major marge de llibertat i improvisació. Hi ha notícies d’algunes d’elles entre les darreries del segle XIX i primer quart del segle XX. Dissortadament, l’oficialització de les demarcacions, que també va suposar la desaparació de les comissions infantils autònomes, obligades a integrar-se com una secció interna dins les comissions falleres oficials, va fer que desaparegueren les falles rodants, que tenien la virtut de marcar el territori faller d’una manera mês lliure, desimboltament i imprevisible.

Recorde que a mitjans dels anys 90 vaig vore una foguera rodant al ventre d’Alacant, amb una sàtira desbordant i una potència comunicativa que emanava de la seua qualitat de cadafal rodant, capaç d’estar i no estar, escapant a les regulacions, premis i burocràcies, a banda de ser un gran èxit popular. Per això les falles rodants, com la que en 2016 va posar en circulació – mai millor dit – la iniciativa de Falles Populars i Combatives – són tan recomanables, perquè són una mena de repte faller que esquiva les xarxes d’allò políticament correcte, els paranys de l’ordre públic, la voracitat autoritària de la sàtira aigualida.

Les falles rodants constitueixen, hui més que mai, una oportunitat per a ampliar el ventall de tot el que poden a arribar al ser les falles, un exemple de diversitat, pluralitat i multiopcionalitat que poden fer de la falla i la festa fallera un exercici d’expressió creativa, molt més encara del que ja ho són, per a que l’espai públic esdevinga múltiplement faller, amb comissions estables i institucionalitzades però també amb colles deliberadament inestables, deambulatòries o “líquides”. Una oportunitat per a sumar en positiu, una oportunitat per a que la ciutadania que s’estima la festa i la sàtira fallera puga reconciliar-se amb les millors potencialitats d’una festa que mai hagué de deixar de ser fidel als seus orígens transgressors i subversius. Fer rodar una falla pel carrer ha de ser un no fixar-se, un no ancorar-se, un deambular amb la falla darrere, que ja no és de tal plaça o carrer sinò ambulant,mi per això mateix, del barri o de la ciutat, una falla mòbil, dinàmica, inclusiva, que es crema però que no es planta, que es pot cremar fins i tot en moviment, fent camí faller al costat de les falles fixes, perquè totes les formes i models de falla caben i són necessaris. Però la falla rodant pot ser tota una metàfora d’uns temps mutants, que requereixen de falles en marxa, de falles que no es deixen ubicar, en suma, de falles refalleritzades, inaprehensibles, indomables.

PDF o Imprime este artículo