La rateta que agranava l’escaleta

Hi havia una vegada una rateta que era molt presumida. La rateta vivia en un poble i tenia una casa menuda i molt guapeta, com ella mateixa. Era la rateta més neta i curiosa del veïnat, i cada matí, en acabat d’esmorzar, la primera faena que fea era sortir al carrer a agranar la seua escaleta.

Però aquell matí, mentres agranava, va sentir un sorollet: alguna cosa havia caigut escales avall. Sabeu què era? Era una moneda!

La rateta es va posar molt contenta i de seguida va començar a pensar com se podia gastar aquell dineret.

Rateta: Ai, quina alegria! I ara què puc fer en este dineret? Potser podria comprar-me una caseta nova! Ai, que ingènua que ets rateta: en això no tens ni per a l’escaleta. Potser em podria comprar un aparell de música! Ai, no, no, que a mi no m’agrada gens lo soroll i prompte me’n cansaria. Bé, potser podria comprar-me molt de formatge! Sí! Ai, no, no, que em faré massa gorda i ningú es voldrà casar en mi. I si em compro ametletes? Ai, no, no, que em caurien les dentetes. Ja ho sé, ara sí: me compraré un llacet blau molt bonic que vaig vore l’altre dia en un aparador. Segur que posat a la meua coeta farà molt de goig.

I així va ser com la rateta es va comprar el llacet i se’l va posar al final de la seua llarga i blanca coeta. La veritat és que era tan presumida que en sendemà encara va sortir més prompte a agranar l’escaleta perquè tothom veigués que bonica estava.

Estava tan preciosa que era l’enveja de totes les ratetes, però els qui de veritat se fixaven més que mai en la rateta eren los nois que sempre passaven per davant d’ella sense atrevir-se a declarar-li el seu amor. Però aquell dia la trobaven tan irresistible que tots s’hi van atrevir. A que no sabeu qui va passar primer? Lo ruc!

Ruc: Bon dia rateta, avui estàs més preciosa que mai i quan t’he vist he pensat dir-te: Rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, te voldries casar en mi?

Rateta: Perquè us puga dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

(Lo ruc brama unes quantes vegades.)

Rateta: Ai, no. No em vull casar en tu, que en esta veu m’espantaràs!

I el pobre ruc se’n va anar d’allí en una gran decepció.

Però al cap d’una miqueta va passar per allà un altre pretendent. Qui era el nou enamorat? Qui ho sap? Era… lo gos.

Gos: Oh, rateta. Quan t’he vist m’he enamorat completament de tu. Dis, rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, te voldries casar en mi?

Rateta: Perquè us puga dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

(El gos lladra unes quantes vegades.)

Rateta: Ai, no, no. Quin esglai de veu! Ho sento però no em vull casar en tu.

I el pobre animalet se’n va anar en la coa entre les cames i molt trist.

Però el conte encara no s’acaba, perquè per aquells andurrials hi havia un animal molt ben plantat que també va passar a visitar la rateta. Sabeu qui era? Lo gall, era el gall de la granja del costat.

Gall: Bon dia, rateta. Ja fa moltes matinades que canto per tu i he pensat que… Rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, te voldries casar en mi?

Rateta: Perquè us puga dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

(El gall cloqueja unes quantes vegades.)

Rateta: Ai, no, no. En estos cantits no em deixaràs dormir en tota la nit. Ho sento, però no m’agrades.

La rateta ja començava a estar una mica farta de tots aquells pretendents tan escandalosos, però la desfilada encara no havia acabat. Faltava… Qui sap qui falta? Faltava… lo gat.

Gat: Bon dia, rateta. Ja fa molt que m’agrades, perquè ets la més bonica del poble. Avui m’he armat de valor i he pensat: vés a vore la rateta, i quan t’he vist en este llacet tan bonic a la coeta he pensat dir-te: Rateta, ratolí, jo que sóc galan fadrí, te voldries casar en mi?

La rateta, que havia trobat lo gat molt més atractiu i educat que els altres pretendents, va dir en cara d’enamorada:

Rateta: Perquè us puga dir que sí, veritat que em deixareu escoltar la vostra veu?

(El gat maula unes quantes vegades.)

Rateta: Ai, ai, ai! Quina veu més fina i romàntica que tens. Sí, sí, tu sí que m’agrades! És en tu en qui em vull casar!

I així va ser com la rateta i el gat se van casar i van fer una gran festa en tots los animalets del poble.

Però quan la festa va acabar i els nóvios van arribar a casa… Sabeu què va passar? La rateta va dir:

Rateta: Vols que féssem una sopeta de peix per a sopar, amor meu?

Gat: A mi no m’agrada la sopeta de peix. A mi lo que m’agrada són les ratetes com tu!

Però els altres pretendents de la rateta, que coneixien molt bé les intencions del gat, havien estat vigilant al costat de la casa. Quan van sentir tant de rebombori, van entrar i van aturar el gat que estava a punt de menjar-se la rateta.

Rateta: Ai, moltes gràcies nois. Si no arribeu a estar vigilant, ara ja estaria morta. A partir d’ara serem tots amics i jo intentaré no ser tan presumida.

I el gat va passar una temporadeta a la presó per a vore si així canviava d’actitud.

I així va ser com va acabar la història de la rateta que agranava l’escaleta i que va continuar sent molt neta, però no tan presumida. I d’esta manera, se va estalviar molts de problemes.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat i vet aquí una rateta que encar no s’ha casat. I este conte s’ha acabat.