Interruptus

Carles Mulet.

Senador de Compromís.

Si no hi ha cap cataclisme i no tenim eleccions autonòmiques, en menys d’un any hauré estat formant part de tres legislatures al Senat.

Vaig ser nomenat senador territorial a finals juliol de 2015, per les Corts Valencianes, i clar, en agost no hi havia període de sessions. Crec que vaig començar amb un plenari a meitat de setembre; on aplegues al final d’una legislatura, amb el PP volent embutir en els pocs plenaris que queden totes les lleis, reformes, i atrocitats vàries que venien del Congrés.

I aplegues a un cambra a soles, sense cap precedent del teu partit o coalició, sense cap preparació ni explicació prèvia… i quan ja saps més o menys no perdre’t pels passadissos d’aquell edifici, et convoquen eleccions, es dissolen les Corts Generals a meitat octubre, i decau tot el que havies presentat.

Compares, més de 2000 iniciatives enregistrades, i gentola que va entrar el mateix dia que tu, (Rita, Alberto Fabra…) no han fet absolutament res de res.

De les peticions de documentació, preguntes orals, escrites, peticions de compareixença fets… pràcticament cap va donar fruit i van decaure.

I entres de nou com actor secundari, terciari, o ves a saber què, entres en campanya electoral de nou… i passen els mesos.

Des d’octubre fins al 13 de gener quan es torne a constituir el Senat i el Congrés, sense poder fer res per al que en teoria has estat triat. I entre el temps perdut a vore si ens deixen tindre grup propi o hem d’estar en un compartit, i amb un govern en funcions, que en teoria no pot fer pràcticament res, però va fent i desfent amb tota la maldat possible.

Ens temíem el pitjor ja, quan el PSOE decideix en el Senat col·locar amb PNV en la Mesa en lloc de als grups del canvi, i mentre entre els membres de la mesa accepten donar-li grup propi a PNV, ERC i DiLL però no a nosaltres ( Compromís, En Comú Podem i Mareas), més o menys, el que estava passant al Congrés.

A pesar de tot això, celebrem quatre plenaris amb la probable possibilitat d’anar a eleccions, què fèiem?, ens quedaven de braços creuats, o treballàvem?… I des del minut zero, a pesar de tindre a un govern que no compareixia ni donava la cara, a currar, peticions de compareixences, preguntes escrites i orals, mocions, propostes concretes, més de 6200 iniciatives en tres mesos i mig… mentre els senadors del PP valencians, territorials o triats per demarcacions provincials, no han fet absolutament res.

I ara de nou, la baixa i indemnització com a senador (a pesar de continuar sent-ho per ser de designació autonòmica), i de nou en campanya, i de nou a decaure totes les iniciatives presentades, i a esperar ara, a tindre un millor resultat; per exemple, si en les passades haguérem fet el “mailing” també a Castelló i Alacant, hauríem tret representació segura en la cambra alta per estes demarcacions, dels errors hem d’aprendre.

La sensació d’un any perdut, és gran…

Per a què val el Senat?, perquè permetem que siga un santuari per a gent com Barberà i altres que no han tingut el més mínim interès no ja treballar-se cap proposta, sinó ni votar a favor de les que beneficien el territori que en teoria representen?.

Per això, a pesar del cansament propi i en especial de la gent, dels votants, en tornar-los a demanar voten de nou, serà el moment per intentar noves majories, perquè la gent que vaja a les institucions vaja per treballar, per al seu territori, per a la seua gent; per això, valdrà un nou esforç, per aconseguir, ara sí, noves majories de la gent que ha estat castigada fins ara per un sistema que premia als majoritaris i castiga als minoritaris; ara, els majoritaris podem ser els altres; i començar a fer política i posar les institucions al servei de les persones. Ara, sí pot ser per fi el moment.

PDF o Imprime este artículo