Escrito en 22 Enero 2022.
Este ha sido el discurso de Miguel Prim
(Este discurs s’ha creat com a homenatge als pirotècnics, ofici tradicional valencià que cal protegir i salvaguardar. La seua estructura és la rèplica de la mascletà disparada a la Plaça de l’Ajuntament per la pirotècnia Vulcano el 17 de març de 2019)
(1ª part, traca valenciana)
Fallera Mayor de València, Carmen Martín Carbonell, benvolgudes components de la Cort d’Honor, membres de Junta Central Fallera, Falleres Majors, presidents i presidentes de cada comissió de falla, món faller, valencians i valencianes, bona nit a tots, i no, no se m’havia oblidat ni nomenar a les autoritats ací presents, ni al Molt Honorable president de la Generalitat, Ximo Puig, ni a l’Excel·lentíssim alcalde de la nostra ciutat, Joan Ribó, ni al president de la Junta Central Fallera, Carlos Galiana, als qui voluntàriament he deixat per al final, per a, com a faller, donar-los públicament les gràcies.
Gràcies per, en un moment difícil, haver pres una decisió complicada però responsable, perquè, a voltes, per davant de fer allò que més podria haver interessat, és millor fer el que més convé, darrere d’eixa decisió estaven les Falles de 2021, molt probablement, el temps, la distància i la memòria ens faran vore tot allò que junts, institucions i col·lectiu faller, vam salvar, per a poder celebrar des de hui fins a la eternitat, les Falles de la resta de les nostres vides. Agrair-vos a tots els qui recolzareu i empentareu, per haver activat la paraula màgica, voluntat, i fer que des d’aquell setembre perfectament engalanat com un autèntic març, la ciutat de València, i moltes localitats de la nostra comunitat recuperaren el somriure gràcies a les falles.
(2ª part, primera fase de foc terrestre)
Les falles, són pàtries de suro i cartó, amb cor de fusta i pell de sàtira, son paradisos assentats en places o creus de carrers, són emocions entrellaçades amb foc, fetes homes i dones, consumides per espurnes i cendres.
Són una perfecta conjugació del verb estar, el qual sempre desfila emparellat, perquè per a estar abans cal ser, i si som, ho hem de ser en temps futur.
Per això, Carmen, seràs en primera persona, eixe secret que anidava al fons del caixó on tu guardaves les teues pors, secret en forma de desig que s’amagava al teu cor faller.
Seràs la mateixa xica que deixava a un costat les festes del seu poble per a complir un estricte ritual, vore la preselecció de la Fonteta acompanyada per una Fanta de taronja, pots d’encurtits i unes papes. La mateixa xica, però ara, convertida en Reina.
Seràs l’artesana que al menys per un segon canviaràs la vida a aquell que et mire als ulls, un ulls que parlen en el mirar.
Seràs i eres arquitecta de somriures, blancs i purs, que aguardaran en boca de fallers per a quan els pugues necessitar.
I quan a fallera major li sumes Cort d’Honor, passa a ser plural.
Les 13 sereu un exèrcit de lluitadores de la festa amb galons d’ambaixadores de la ciutat on el cel s’abraça a la mar.
Sereu la imatge i la paraula d’unes noves falles, eixes que demanaven una oportunitat per a demostrar que era possible.
Sereu un grapat de dones a les que la història a este 2022 ha prohibit somniar, perquè açò que esteu vivint és realitat.
Mentre dure el vostre regnat, els fallers serem innocents per plantar falles, però culpables de cremar sentiments.
Serem bandera de llibertat.
Serem la fidel custodia de la suma de les històries de cada faller, que en conjunt tenen com a resultat una herència i un llegat que sustente el nostre destí. I entre un incomptable seguit de històries meravelloses, rescatarem la següent:
(3º part, segona fase de foc terrestre)
22 de gener de 2021. El silenci, la nostàlgia i la incertesa abarrotaven este Palau de Congressos i cap de les protagonistes vertaderes d’eixa nit havien sigut convidades a la seua Exaltació, eixe mateix dia a l’Hospital Universitari La Fe començaven els exercicis d’extubació de José Manuel, un faller del món, nascut a la Gran Via. Més o menys al mateix temps, a un grup de WhatsApp, Miguel, altre faller de raça, criat a l’ombra de Santa Caterina, confirmava el seu positiu en covid, un silenci impregnat d’una por aterradora s’apropiava a crits de les pantalles de uns quants telèfons mòbils.
Tots dos, junt a milers de fallers i falleres, són testimoni de com derrotar a un virus que ens ha capgirat l’existència. Tots ells mantenen encesa la flama de les falles, eixa que cal apagar una nit i encendre-la al dia següent, per a tornar a començar desprès de tirar les penes al foc.
Però quan la flama es fa perpetua i no mor, es torna record, i record és esta flama encesa, en memòria de tots els fallers i falleres convertits en records a mans d’esta pandèmia que ens ha furtat l’ingeni i ens ha deixat sense gràcia.
Una flama que s’ha de mantindre viva i ferma, per a no oblidar que quan una dona brilla no ho fa per eclipsar a cap home, sinó per fer-lo brillar més i per a que la vida mai més no es torne a vestir de color inexplicable, les nostres armes en esta guerra contra la barbàrie de gènere han de ser la memòria, la educació, els valors i la justícia.
Per a tots ells i elles, els nostres besos avui aniran al cel i una volta més, les Falles faran que l’oblit no prenga mai la paraula, i com que ningú mor fins el dia que se li oblida, esta festa vos portarà sempre a la palma de la seua ma i quan arribe març, en memòria del vostre record, tornarem a guanyar els carrers.
(4ª part, tercera fase de foc terrestre)
I de Març, va ser un dia, millor dit, una nit de març de 2020, i és que a voltes no encertes a recordar ni com ni perquè va començar tot ni contra què estàvem lluitant. Eren les 22 hores i 18 minuts d’un 10 de març qualsevol per al món, però aquella nit les Falles es van convertir en aigua que, quan la tens a la mà, intentes tancar el puny perquè no se’n vaja, però s’esmuny entre els dits quan els apretes, i quan la obris, tot s’ha esvaït i ja no queda res, tan sols unes gotes del que anava a ser un glop de vida i un riu de festa. Aixina vam entendre el significat de les paraules confusió i frustració, ens vam adonar de totes les coses que no havíem dit als nostres iguals, de les converses pendents, dels abraços perduts i dels besos que tal volta, havien tardat massa en donar.
Aquella nit, la impotència li va guanyar la ma a la son, però com no ens han parit per a dormir vam entendre que la vida estava darrere de les decisions que no es prenen i és de covards abandonar a la teua família enmig de la tempesta. No hi havia temps per esperar a que amainara, calia ballar baix la pluja i ficar-se a treballar com sempre, de bades, però de valent, perquè, de no haver fet res, al futur, el fets parlarien d’un fracàs que les paraules no podrien dissimular.
De sobte, van arribar dies en els quals ens vam adonar que fins la soledat es bella quan tens a algú a qui dir-ho, què prop estàvem els uns dels altres però què lluny començàvem a sentir-nos.
Els fallers les pensaven cada nit i les Falles no sabien quan tindrien permís per a tornar, però tots dos es morien per estar junts. Llevar-li a València les Falles seria com arrancar-li la Plaça de la Verge, la Llotja de la Seda o el Mercat Central.
Era obligat conservar abans que reconstruir, convèncer abans que vèncer, agermanar la ciència i la consciència i somniar per a ser capaços d’imaginar.
Perquè les Falles no rimen amb silenci, ni tampoc amb foscor.
Era molt fina la línia que separava la nostàlgia i l’oblit, la ignorància i la il·lusió i, perquè l’arbre verd no es convertira en pedra, els somnis ocuparen el lloc de les pors, perquè per a un poble com el valencià, mediterrani i festiu, potser que el soroll molesta però el silenci aterra, podria ser que per el nostre món faller no siga d’este món.
I es que els fallers són capaços de tot, són com aquelles marineres que cosien sense didal i tallaven sense estisores.
De mentre, els fallers, reunits en taules d’esperança, van somniar les Falles com a xiquets i les vam pensar com a adults. Conclusió: les Falles de setembre van ser una mena de “¿Que no va a haber Fallas en 2021? Sujétame el cubata” nivell pro.
Això va acabar succeint perquè les Falles van ser escoltades i el resultat serà un març de esperança on, al 100 per 100, farem una festa a cel obert i a cor obert, a un món on sobren pantalles i falta cor, un cor faller ferit, però mai rendit.
Fallers, desperteu!!! Que torna març!!! Feu que, de nou, les Falles siguen una aposta per la vida i demostreu amb entusiasme que ni les Falles ni els fallers som fills de un Déu menor!!!!
Per això, quan ningú crega en tu, continua!! Quan estigues curt d’esperança, continua!!! Perquè saps que hi ha un equip de 13 darrere, continua!! I quan no trobes raons per a continuar, recorda perquè va començar tot, i amb les pedres que apareguen al camí fes una muntanyeta per a vore millor el destí. I quan veges març, haurà començat la festa.
(5ª part, traca valenciana)
I com es diu que de la festa de la vespra, molts estem esperant a que arriben les “plantaes”, per a vore plàstics, tirs de grua i algun que altre bou. Aixina que, esta nit, ens anem de ronda.
Començarem a la Plaça del Pilar si volem trobar a María Albors. Una pregunta, María, què és més emocionant: vore entrar una gòndola carregada de falla pel carrer Maldonado o esta exaltació? I al girar el cantó, has pogut trobar-te al llarg de la història amb “Érase una vez” o “Caceries” de Julio Monterrubio, flipar amb “Una noche en la ópera” de José Lafarga, tot per a acabar “Caçant gamusinos”.
Propet del Pilar està Quart-Palomar, la falla de la fallera viatjera Carla Juliá, on, al 2004, Pepe Puche va crear una de les meravelles mai abans plantades, “El diari d’Ampa” i on, a 2021, Paco Torres plantà “Quina sorteta la meua”.
I de Carla a Carla, és el torn de Carla Colprim. Creuarem el riu, ens allunyarem del centre i arribarem a Doctor Olóriz – Arquebisbe Fabián i Fuero, on, a 1979, obtingueren el ninot indultat infantil creat pel Mestre Joan Canet, també el gran Fede Ferrer a 2013 plantà “Escrivint la història” i Carlos Carsí plantà “La vida és joc”, la qual rematava una ballarina que enamorava a Carla, futura presidenta de la falla.
Seguim la ronda i “Eureka”!!! A Exposició – Misser Mascó, a 2008 va guanyar Joan Blanch el primer premi d’especial infantil, la falla preferida de Claudia Mas, preferència compartida amb la falla que a 2005 va obtindre un tercer premi d’especial amb “Amor a quatre potes” de Pepe Puche.
El centre històric ens espera i a l’ombra de Santa Caterina, a la Plaça Lope de Vega, Sofía Guillot, la xica que va aconseguir que es tornara a cantar l’himne de la seua falla, ens conta que anaren a especial amb Santiago Rubio al 1990. De segur que podrem recordar la falla del pavelló de la Fira de Juliol, però ella recorda especialment la de 2012, una falla arraconada per les obres de la Plaça Redona “Obres son amors i també desil·lusions “ de Pepo Jarauta.
Toca anar a la falla de Mercat de Colon, Comte de Salvatierra- Cirilo Amoros , “Cirilo es la parte bien de la Gran Vía”, on a 1930 guanyaren el primer premi de secció especial amb “La torta del dimoni desficiós” de Vicente Benedito, i Paloma Eroles ens confessa que dubta entre “Abd al azzid” de Javier Alvarez a 2019 i “Conde’s club” de Jose Ramón Devís a 2021. Paloma fica solució a tots els problemes amb tres paraules: “No pasa nada”.
Arribem a Russafa, l’epicentre de poder de les Falles, es com el Pentàgon faller. Pararem a Regne de València – San Valero, on Camila Román ens farà una escolteta per a dir-nos que al 1971 van guanyar el 1er premi de primera A, Salvador Gimeno l’artista i el lema “Cuentos i bolas” i li enamorà com tractava la igualtat la falla “La nit i el dia” de Ximo Martí.
En tres minuts, arribarem a l’encreuament de Maestro Aguilar i Maties Perelló, on, amb molt d’afecte, Lucia Payá, “La nina perdida de Peter Pan”, recorda un primer premi a 2011 que es celebrà a “Bombo i platillo” de Sergio Musoles, sense oblidar “Valencia city” a 2014 de Sergio Edo.
I si volem recordar dos falles amb molt de missatge, cridarem a Eva Alcahuz, per a dir-li que anem de camí a Palleter – Erudit Orellana. Eva no oblida “Ahir, hui i sempre”, la falla de la sempiterna Pepita Samper de 1998, i inoblidable li resulta “Plantant l’esperança” del inefable Manolo García a 2018, falla plantada al tomb únicament per dones.
Toca ja agarrar el cotxe per a anar a Castellar, perquè de Plaça Verge de Lepant és Carolina Soriano, qui mai esperava que al setembre li enamorara una falla. Bo, les Falles en general. Eixa “Batalla de colors” de Loren Fandos i, com tot no han de ser falles grans, “Una declaració d’amor” de l’alacantí Paco Gisbert plantada a 2006 és, per als membres de la comissió, irrepetible.
Per la vorera del nou llit del Túria, ens anem a Quart de Poblet fins a la falla Marqués de Solferit. D’eixa comissió és Beatriz Buigues, que estarà sempre a punt passe el que passe, que ha retrocedit fins a 2005 per a recordar “Que viene rostropálido” de Jesús Ovejero, amb millor ninot de secció inclòs, però li va tocar el cor l’artista de 2021, José Manuel Gasent.
No anem molt lluny, perquè, quasi al final de la nostra ronda, anirem fins a la Plaça de Luis Cano a Benimàmet, falla de Marina Ballester, qui ens espera en la porta de Marinín, la tenda de la seua iaia, on es queden amb “Payasadas” de Paco Carrasco a 2001 i els quatre ninots indultats de la dècada dels quaranta aconseguits per José Arnal.
I per a finalitzar, tornem a València per a anar Poeta Alberola – Totana, on segur que Carmen ens ha preparat bunyols i xurros. Ella recorda la falla gran de 2008, any al que va ser fallera major infantil, la falla que el deixeble del Mestre Pepet, Luis Herrero, va plantar, “Burraes” era el seu lema i una ‘burrà’ de falla li va semblar a Carmen. Encara es pot recordar com, a bon exponent de falla feta a Borriana, eixe remat barallant-se amb el cel, un cel des d’on segur ens mira orgullós Aquilino, Aquilino Broseta, president etern.
(6º part, primera retenció)
Com orgullosos estaran els fallers i falleres d’una persona com tu, Carmen, conscient que el càrrec es guanya, però que l’estima es conquesta. Primer aplaudiran a la fallera major i a ben segur acabaran aplaudint a Carmen Martín Carbonell, Fallera Major de València, exemple de fortalesa i convenciment de no ser res si no són 13. Una dona amb olor a vull i ho vaig a intentar, amb gust de no ho sé tot, escolte i aprenc a cada pas, amb mirada de ‘sí’, i amb somriure de ‘gràcies’, somriure que per sempre serà recordat.
(7ª part, segona retenció)
Eres la clara imatge d’un món on sobra la paraula ‘no’ i li falten els “tal volta” que tenen el propòsit de ser un “sí” que done color als grisos.
(8ª part, tercera retenció)
Eres la perfecta connexió d’una nit d’albaes i un tango de Gardel. Carmen és un ser de llum, a qui donà el nom una estrela, que cada nit s’acosta a la seua finestra per a cantar-li a cau d’orella “no llores por mi Argentina”.
(9ª part, quarta retenció)
Esta nit València et regala un viatge fins a la eternitat i este Palau serà la teua estació de partida, perquè la fallera major no va vestida amb un espolí, és la seua persona qui vist al tratge i enalteix la seua condició. És un càrrec que muda entre un escollit grup de dones a les que rodeja un aura amb capacitat sanadora, a qui la banda empodera i la fa millor persona, quant més a prop està de la gent.
(10ª part, cinquena retenció)
Però cal no oblidar que es pot considerar-te una supervivent, perquè sobreviure a un any de classes d’informàtica quan fies primària amb Javier Tejero no deu ser gens fàcil.
(11ª part, traca triple, terratrèmol terrestre, fase 1)
Benvolguda festa de les Falles, potser un dia deixem de pensar-te, però mentre, deixa’ns que et cuidem i et mostrem la nostra gratitud, deixa’ns que et donem la nostra vida, encara que d’esta no eixim vius. No recorde què ens donares, però has fet que les nostres vides siguen increïbles. Per favor, no tornes a anar-te’n i, molt menys, sense dir adéu, perquè ja fa temps que vam oblidar com oblidar-te.
(12ª part, traca triple, terratrèmol terrestre, fase 2)
És hora de reinfectar-nos d’esta festa, de mudar d’eixa pell que no ens deixa ser com érem, progressar ha de ser retrocedir i guanyar el futur serà tornar al passat, perquè ja alguns dies no ens reconeix ni el nostre espill.
Que la millor paraula siga la que no es diu, que torne un món de segones oportunitats i que l’únic urgent siga viure i, així, anar a mort per a guanyar la vida.
Arribarà un dia que tornarem a ballar, ofrenar, plantar, cremar, però, sobretot, eixir al carrer i respirar, respirar, sense eixa amenaça invisible.
I com que de tota convicció els fallers i falleres fem una presó, serem reus dels nostres fets i ens declararem culpables, culpables de perseverar per a tornar i per ser culpables, se’ns condemna a honrar tot allò que esta nit estem exaltant. Anem per tant:
(13ª part, traca triple, terratrèmol terrestre, fase 3)
Honor a la festa de les Falles, en la que es donen la mà el realisme de treballar cada dia, de vestir, de disparar, de plantar i composar amb el romanticisme del faller que treballa a canvi de somriures i no dorm perquè altres puguen descansar. Una festa que vertebra, de Benicarló a Elda i de Utiel fins a Sagunt, i que reconeix a València com al seu germà major, feta per la mà artesanal dels fallers i falleres com si foren teixidors, que llauren en la nostra terra els colors i el dibuix d’un espolí.
(14ª part, traca triple, terratrèmol terrestre, fase 4)
Honor a una societat, la valenciana, entregada i acostumada a fer el doble per a rebre la meitat, lluitadora i treballadora, cansada però mai derrotada, farcida de talent i que encapçalada per sanitaris, cossos de seguretat i aquells que treballen per a fer la vida més fàcil a la gent. Units i a una veu, aconseguirem que a esta maleïda pandèmia també li arribe el seu 20 de març. I com a epíleg a estes utòpiques lletres, que de majors aspiren a ser realitat.
(15ª part, apoteosi foc aeri)
Honor, amb majúscules i lletres daurades, a aquells que són la matèria primera de les falles, als fallers i a les falleres, homes i dones que feu amb el vostre esforç, que esta festa siga, dia a dia, una terra d’herois.
Carmen, ha arribat l’hora de que Valènciavos indulte al museu de la seua memòria i no tingueu por de cridar ben fort que ací estem i ací estarem perquè les Falles sempre acaben alçant-se.
Vivim per a contar-ho, vivim per a plantar-ho i viurem per a cremar-ho.
(16ª part, trons d’avís)
Moltes gràcies.
Ha sigut, un gran honor.
Miguel Prim
E.L.B (ese loco bajito)