Este ha sido el discurso de Jaume Bronchud, mantenedor de la Fallera Mayor de València y su Corte

Este ha sido el emocionante discurso de Jaume Bronchud, mantenedor de la Fallera Mayor de València y su Corte de Honor, durante su Exaltación como máximas representantes de las Fallas

Enguany,
Benvolguda Fallera Major de València, Laura Mengó i Hernández,
Digníssima Cort d’honor,
Benvolguda Fallera Major Infantil de València, Paula Nieto i Medina,
Meravellosa Cort d’honor infantil,
Excel·lentíssim alcalde de la ciutat de València, Senyor En Joan Ribó i Canut,
Il·lustríssim Senyor En Carlos Galiana i Llorens, president de la Junta Central Fallera,
Digníssimes autoritats que ens acompanyen,
Membres de la Junta Central Fallera,
Falleres Majors,
Presidentes i presidents,
Falleres i fallers del món.

Molt bona nit.

Que difícil, Laura! Que difícil, però que bonic! Com totes les coses que s’anhelen en la vida. Com un amor no correspost. Com una esperança que no es perd i és tot i es manté fins a l’últim alé… Que difícil Laura, però quin plaer!
Escriure’t estes paraules i vindre ací, modesta veu, a dir-te el que en virtut mereixeu i no tan sols per ser qui eres esta nit… Deixa’m que t’ho diga a tu, només a tu. Deixa’m que convertisca en murmuri el meu temorós crit, perquè sé que, com els teus, entendràs bé estos nervis meus… Tu, que regnes hui amb una magnificència tal que t’enveja la lluna, puix la teua sola presència dóna llum com ninguna a esta nit d’hivern fins a convertir-la, generosament i tímida, en fulgor d’un radiant nou dia…

Que difícil, Laura! Que difícil, però que bonic! Encendre la por d’este pobre cor meu que batega desbocat com un amor de joventut i que tremola pel temor de no aconseguir el que bé mereixeu, per no saber complir amb aquell encàrrec que mai oblidaré, puix és la millor festa del món qui m’ha concedit tan alt honor.
I al mateix temps, quina contradicció!, sent que no sóc jo qui ve a dir-te res. No sóc jo qui té cap dret per a vindre ací i versar la teua imatge. Si hui estic ací és només per a prestar la meua veu a tots els fallers i retre’t homenatge, com a veu d’eixa festa que no em deu res i a la qual jo li dec tot, com a veu d’eixa singular manera de viure que només el poble valencià sap ofrenar a l’eternitat.
Així que hui, Laura, no és a mi a qui escoltes… Si les paraules triades no són les encertades, sapieu que vaig ser jo qui es va equivocar. Però si trobes, entre tot el que la meua veu exalte, una sola paraula que t’enamore, recorda que van ser els fallers els qui la van escriure per a tu amb la tinta dels seus sentiments.

Bé ho sabràs, ja fa nits va començar esta odissea d’emocions en què les muses es van oblidar de mi. Vaig intentar buscar per a tu les paraules més grans, les més eloqüents, i fer que, d’una manera inconscient, el discurs fóra la justa resposta a tanta confiança en mi com vaig trobar en este dolç camí. I a la fi, després de tants dies enfront d’una fulla en blanc, vaig comprendre que no era la raó la que ha de versar la glòria vostra, com a Reina nostra, sinó l’impuls del cor amb el qual sempre plantem batalla els valencians.

Emocions i no raons. Perquè esta festa, que és un deliri i mil sospirs, només crema si llancem al foc totes i cadascuna de les nostres emocions per a fer-la única i singular. La més Antiga i Especial de totes. Les nostres falles, que són un himne de silencis a la generositat col·lectiva, l’esforç absolut de milers de persones, valentes i treballadores, que no demanen res a canvi, un dogma sense credos per la igualtat i un excés de romàntica rebel·lia per a la llibertat. D’esta festa que és de tots però que no li pertany a ningú. D’esta festa que ens fa tan iguals a tots quan ella és tan diferent de totes… Esta beneïda festa que ens dóna més vida de la que ens lleva… D’esta festa, Laura, que mai vam voler ningú que ens costara la salut, però que ens va acabar furtant la vida i el cor a tots…
I eixe cor furtat cremarà de nou este març. La “Cardioversió Valenciana” serà cendres, complint el ritual purificador que tot sana i reviu, i escrivint sota les ombres de la vostra perenne nostàlgia, les noves pàgines que protagonitzareu per al llibre d’or de la nostra història comuna. Això i res més són les falles: principi i final. Gènesi i ocàs. Foc i renaixement.

Amb la flama, tornarà el record impossible d’esborrar, que ens retorna al passat viscut i a la memòria que ens convidaren a compartir. Tots vam tindre un pare, una filla, un veí, una iaia, una amiga o un amor que ens va enverinar de falla. I irremeiablement, amb cada cremà, tornem inconscients a aquell inici per a donar-los les gràcies perquè un dia ens convidaren a ser la part indivisible que som d’esta història sense final. La falla és un llegat que algú ens entrega perquè el transmetem a uns altres. I així serà com tu, Laura, enamoraràs de falla per sempre a Mateo; puix, com la millor matrona que seràs, saps que la falla és oxígen, ADN, grup sanguini i cordó umbilical.
I encara que recordar, de vegades, dol, el record fa menys mal i es fa més vell quan ens convida a rememorar als qui van deixar el nostre camí terrenal per a emprendre les falles del cel; un cel ple de noms propis que sense desaparèixer mai, cobren major força entre els nostres pensaments cada volta que el foc s’enlaira entre les darreres espurnes de l’hivern. Així s’unixen els nostres records i la seua memòria: entre milers d’espurnes que volen des de cada barri cap al cel… Allà dalt, la memòria dels que ens deixaren, sempre serà nostra coartada per a continuar fent història plantant als carrers ací baix. Perquè la falla és i serà sempre tan sols, una herència d’amor!

Però, qui sóc jo per a explicar-vos què són les falles si sou tots vosaltres els que les doneu la vida?

Com puc explicar-li jo a Laura quina és la il·lusió que sosté i és motor de les nostres falles, si molt probablement serà ella qui no ha pogut esborrar de la seua memòria a aquella xiqueta de nou anys, que jugava entretinguda pel carrer amb la seua gosseta Cloti i que moria per ser Fallera Major…? Com explicar-li l’instint de superació que respira la nostra festa a aquella xiqueta que va créixer convençuda que les coses més difícils en la vida li passen sempre a la gent que té superpoders? Com explicar-li què és la germanor a ella, qui busca compartir, si els nervis li visiten, el llit amb la seua germana per a saber que tot va bé…? Com dir-li res a ella que trobava tan llunyana eixa Fonteta, en la qual una nit va arribar a brillar? Laura està condemnada a brillar sempre,… perquè es va forjar amb una discreta valentia i amb un descarat sentit de l’instint de superació. I tota la bellesa que va acumular dins de si durant anys, se li ha anat eixint fora per a fer-la més brillant encara. I eixa lluentor sospira generositat en tot moment! Laura és, abans i després que res, una persona noblement esplèndida i esplèndidament noble. Lleial. Generosa. Una generositat que hui li ha fet enrecordar-se dels que perden els seus records… Abans que els herois de la sanitat foren herois, ella ja va saber que, de major, volia aconseguir una capa d’heroïna com les que ells portaven; perquè volia retornar un poc de la molta ajuda que va rebre d’aquells fantàstics mags de bates blanques… Laura és lluitadora. Laura és divertida. Laura és honesta. Laura… és vida. I la vida hauria de ser com Laura!

Com explicar-li a Belén què són les falles si ella corre pel casal de Pius XI – Fontanars des de xiqueta? Com dir-li què és emocionar-se si segur que recorda aquell camí a la Cridà cantant la “Amapola” i recordant als qui ja no estan? Com explicar-li que “bonic és voler” i parlar-li de l’amor vertader, si estan les seues iaies tan presents en la seua vida? A Belén se li escapa la bellesa pels ulls de seguida i inunda tot d’un perfeccionisme que dissimula amb el seu caràcter més rialler. Belén és la part indivisible d’un equip, la responsabilitat feta dona. L’amiga dels seus amics que continua caminant per la vida sabent que sempre hi ha una lliçó per aprendre…

Com explicar-li a Marta la vida que ens regala esta festa si ella és pura energia? Com dir-li res si ella és passió fallera i infinit somriure? Vitamina que contagia alegria i ganes de viure. De conviure. De fer família. Tan present sempre eixa paraula en la seua vida. Marta és lluitadora, treballadora incansable, cascavell espontani, vital, sincera i acuradament responsable. Si li preguntarem si continua guardant els amics de la infància, estimant a la seua família per damunt de tot o sentint Illes Canàries – Dama d’Elx com el cor del món? La “resposta sempre serà així, no hi ha alternativa”… Continua! I continuarà fent-ho sempre, perquè Marta és màgia i amistat, però una màgia real que batega amb contundència…

Què dir-li a Mar de les falles si ella sap que una Crida li va regalar a les seues millors amigues? Què explicar-li a esta fallera d’Isabel la Catòlica de com bateguen les nostres falles, sempre solidàries, si ella és dues mans d’ajuda a qui més les necessitara? Mar és fortalesa, lluita i coratge. Mar és batalla, elegància i aliances. Mar és llinatge i dos ulls que investiguen en tot moment, sense descans. Mar és pròxima i mediterrània, és valenta i és tenaç. Mar és un món d’afectes que es va disfressar de serietat. Mar és un oceà de confiances, d’amistats que no caduquen i perennement familiar. Mar és qui sempre estarà mirant al cel però sense perdre’s mai cap detall…

Què li puc dir jo a Cristina de la tradició d’esta festa? Ella que és la glopada de vent fresc en una nit de plantà. Ella que, per passió de la seua iaia, és genuïna i fallera herència. Què puc dir-li a ella que estima de cor València, que és admiració plena la que sent per esta terra d’artistes, per este Convent d’artesans? Cristina “té una mirada a on les llums no es mouen i els colors no s’esvaeixen”. Cristina és laboriosa, honesta, afectuosa… Lleial. Cristina és un gest responsable, un crit valent, una dona que resol, una persona que no depén… Semblarà reservada, observadora, discreta… es descobrirà divertida després! Cristina sempre dirà que és família: sempre família. Extrovertida i contundent.

Explicar-li a Laura què són les falles si és l’única festa que no ens deixa romandre? Laura és instant. Posant en valor cada moment i concedint la importància als qui les comparteixen més que a les pròpies coses que van passant. Així ho viu a Molinell. Laura és assenyada empatia, indestructible compromís i infinita il·lusió. Laura: “què isca de tu el millor i tots ho ballen, són temps de llum i d’amor i tu vindràs a demostrar-ho!”. Perquè Laura és llum i ho és per a tothom com per a ella les persones, les mirades, les abraçades, l’afecte sincer, el respecte i la confiança… Laura és la força férria que es desfà entre llàgrimes quan abraça son pare en acabar l’ofrena.

Què podria dir-li a Gloria de les falles si ella ha convertit a la seua en el seu clan? Els familiars, epicentre de vida d’esta dona que va aconseguir la glòria res més nàixer i que és prou forta com per a no tremolar mai davant d’una adversitat. Gloria és lluita i exigència. Gloria és fortuna i prudència. Gloria és un passeig de bondat, una Albereda de dolçor i una mar d’empatia, on les ones de les seues fortes conviccions, de la seua manera infinita de comprometre’s, xoquen contra les roques de la seua intrèpida humanitat. Gloria és la victòria altruista d’un món on governa el cor, un cor de batecs constants i serens. Gloria és la sensació d’alcançar el cel.

Com convéncer a Carolina de l’art que inunda esta festa si la seua falla és l’ànima de la Ciutat Fallera? Com ensenyar-li que les Falles no poden respirar sense la música si Carolina és una simfonia de veritats? Carolina és cant i encant, veu i somriures, compromís i anhels, una melodia sense fi, una ària que vola lliure… Tindre’t al costat és saber que “no es pot viure sense tu, no hi ha manera”… Carolina és tenacitat, la de la sang aragonesa, que és noble i és veritat, i es clava entre cella i cella. Carolina és estimar, Carolina és serindipia, bendita casualitat. Carolina és perfecció, exigència i disciplina. Eterna elegància. Una romança de responsabilitat i una partitura per la tolerància…

Com podria explicar-li a Ana que les nostres festes són absoluta alegria si fins els somriures estan enamorats d’ella? Què dir-li a qui, de Matíes Perelló la més bella, sempre està somrient; que tota Russafa sap, que no hi ha dolçor que al barri repique més, que el somriure d’Ana i les campanes de Sant Valer! Ana és una persona bona, un cor gran, un excés d’afecte que no deixa de bategar. Ana “és eixa paraula que escolta cada sospirar”. Ana és eixe silenci que s’escolta quan en silenci tot està. Orgull de filla, honor de germana… Així és Ana! La que somriu sempre, la que agraix la vida, la que mai et soltarà la mà quan al teu costat camina…

Què dir-li sobre l’orgull de la pertinença que tenen els fallers a la reina de Beteró? Si ella pot presumir de tindre als seus iaios com a fundadors! Eixa falla que té honors d’aniversari, velluters triomfants, brises del Mediterrani i essències del Cabanyal! Ana és divertida i molt ocurrent; d’idees clares i més que transparent, una dona que gaudix la vida, compromesa i fidel. Ana és sobreviure a la pitjor tempesta i saber agrair-li al cel. Ana és pètries creences, trencar límits i no perdre les arrels. Ana serà reina en eixe món que demana un somriure perquè sap que es “pot ser heroi només per un dia”.. i res ens farà més lliures que batallar al seu costat, defensant l’alegria…

Parlar-li de l’enginy i la gràcia fallera a Diana si ella les té per companya? Diana és la transparència que guanya, l’humor que enganxa i la extraordinària honestedat: Diana és la valenta guerrera d’un joc de trons que només batalla per la felicitat. La meravellosa dona, tan plena de llum, la gran persona que, sensible, acarona i fa de l’amistat un orgull. Diana: “tant de bo passe un tren cada dia, que la fi del món no tinga final de via…”. Que mai deixes de ser tu… Extraordinari cor, vigilat des del cel, que batega sempre superant-se… que et rendeix i et venç! I li fa sentir tan afortunada. Diana, que disparant fletxes d’amor, es va convertir en la caçadora caçada.

Qui soc jo per a explicar-li a Anabel quin és l’altruisme de les falles si ella ha crescut entre persones que ho donen tot a canvi de res? Anabel és, de la senzillesa, l’encant discret, l’embruixament secret de qui va vindre a viure la vida amb una calma que la bressola, tranquil·lament i serena, i que li disposa sempre en el lloc de l’altra persona. Anabel és solidària empatia que resona, sempre present. Anabel és Reina, com el nom del seu carrer… I quan calga lluitar per un món millor, no podrà dubtar-se, “Estaràs, no tinc por de buscar-te perquè estaràs…” Anabel. I en buscar-te et trobe, despistada a voltes, amb eixa distracció tan espontània que és difícil de no voler…

Com explicar-li a Carmen quin és, del foc, l’embruixament si només ella és “la flama a traves del temps, la flama de tot un poble en moviment”? Com dir-li com són les falles a la única dona que, com nostra festa, es capaç de juntar en si mateixa i alhora, la més ventajosa organització i la més espontània distracció? Carmen és un continu aprenentatge, una oportunitat constant, la que fa de la vida un feliç viatge que mai voldries oblidar. Carmen és estar sempre presta per a ajudar als altres. Carmen són dos bells ulls que miren a tothom igual. Carmen és el Socors a la meitat de la gesta. Carmen és una aventurera sense igual. Carmen és principis i final.

Vosaltres tretze veniu a donar-li sentit al foc, perquè sense vosaltres enguany no hi hauria primavera. Vosaltres, que teniu el dret a conquerir sempre i el deure de no rendir-vos mai. Vosaltres, que arreplegueu, sense ser conscients d’això, el llegat de tantes i tantes dones que durant anys van ocupar eixos trons com a Falleres Majors de València i Corts d’Honor, eixides de l’anonimat i convertides en institució. Vullc, en el vostre permís, tindre un record per a totes les dones de la història que durant un any van regalar a València el seu amor i ens van convidar a compartir cada emoció i cada sentiment amb una generositat que no té límits. I així, vosaltres, passeu a formar part també com elles, quasi per instint, de la nostra história. Vosaltres, que no sou la princesa de cap somni, però sí que sou les reines de les vostres vides. Vosaltres que, només fa falta compartir una hora vostra, per a saber que sou dones revolucionàries, lleials, compromeses, diferents, pròximes, valentes i independents, humils, accessibles, respectuoses, conscients, que sabeu gaudir, que voleu gaudir, rialleres, generoses, transparents,… Dones que teniu llum. Eixa llum que fan transpirar sempre la normalitat i la naturalitat. I que són la vostra manera de ser i de reivindicar-vos. Només vos encomane una cosa: feu-nos un favor a tots de no canviar mai. No vos allunyeu mai… Perquè amb el que cadascuna aporteu, feu que quan esteu juntes, ens sembleu imbatibles.

I esta festa, parla d’això: de batalles que es guanyen. de triomfs en silenci, d’esforços que ens fan millors, de voluntats que esgoten, de tímides intencions que es converteixen en desig, de tenaces obstinacions que ens donen la vida, de projectes sense ambicions i d’enyorances eternes que emplenen, dolçament, el calaix on dormen els nostres millors records… D’amistats que no s’acaben i d’amors que no s’obliden!

Que difícil Laura, que difícil, però que bonic! No voldria apagar esta nit la meua veu, que és una veu prestada, però he de dir-te adeu… Des que et vaig conéixer sabia, que per moltes nits de desvetllament que dedicara a pensar què dir-te, mai podria escriure res que estiguera a l’altura del que realment mereixes. I ací estic jo, amb els meus nervis i la meua por per a recordar-te, com diu la iaia Soco, que els peus sempre a terra; però per a demanar-te també: que al teu cor sí que el deixes volar lliurement; tan alt com pugues i més lluny del que pensaves que podries alcançar… El destí et porta sempre a on has d’estar. Seràs la Reina que mai oblida al seu poble i el teu poble mai t’oblidarà: només els valencians som capaços de fer que creme la terra per a il·luminar el cel! I eixe cel, serà teu… Quan estigues cansada o trista, pensa que hi haurà un xic al que els peixets li seguixen per les cales d’Eivissa, que estarà esperant-te per a retornar-li la felicitat a la teua mirada. Quan et sentes perduda o fatigada, afina l’oïda perquè des d’on no el veges i només l’intuïxes, t’arribarà un “Silbidito Mengó”. No deixes mai de ser tu, perquè eres tan increïblement única que ningú es pot perdre ni un pessic de la Laura més autèntica. La que jo he conegut i no vull perdre mai. Quan les llàgrimes no s’aturen i les emocions t’arrosseguen, al passar davant de la Geperudeta, que té la mirada més humil i dolça que es coneix en el món, para atenció i escoltaràs un “pío, pío, pío, pío, pío” que vindrà a rescatar-te i a tornar-te el somriure. Quan cregues que ja no et queden forces, mira al voltant, a la teua Cort, a elles, que sé donaran fins a l’últim alé per a fer que la feblesa desaparega… Quan la valenta, respectuosa, prudent i afectuosa Laura se senta fràgil o descoratjada perquè el foc arriba, recorda que mamà sempre estarà a casa per a fer-te carícies en l’esquena i convertir-te de nou en la seua consentida… Quan cregues que la vida perd color, com sempre torna a ser esforç, i deixa que tot brille com brilles tu esta nit… I no ho oblides mai, Laura, que en esta ciutat cada dia es fa de nit, perquè València necessita una excusa per a poder somiar amb tu…

Laura, espere que un dia et retrobes amb aquella xiqueta de nou anys, que jugava feliç amb Cloti, que moria per ser Fallera Major,… Quan la trobes, només et demane una cosa: mira-la als ullets i dis-li que sí, que el va aconseguir! Dis-li que, que de vegades, els somnis es compleixen en la pell d’aquells que més estimem…

Gràcies a tots vostés, amics, per la seua generosa atenció… Quan em van dir que hui seria ací la veu de tots, o almenys això he intentat, un amic em va prometre que estaria al meu costat. I així li he sentit hui, just ací, al costat meu. De cor, recorde la seua veu quan em va demanar, que al tindre-la al davant, m’acomiadara de Laura amb unes paraules més que especials… Gentil sobirana, Fallera Major. El meu amic era Voro Carsí.

Gràcies Laura per la teua generositat i permetre’m que estes que diré, com et vaig demanar, les meues últimes paraules, sigueren el teu comiat…

Bona nit Laura.
Bona nit, gentil sobirana Fallera Major.

Fotografías: Fotofilmax Fotógrafos

PDF o Imprime este artículo