La Batalla de Flors de València

Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Sociòleg i historiador i Professor Titular del Departament de Sociologia i Antropologia

Social de la Universitat de València i director del Museu Faller.

Un dels festejos més famosos de la Gran Fira de València, popularment coneguda com la Fira de Juliol, és la Batalla de Flors, introduïda en 1891 per iniciativa de Pasqual Frígola, baró de Cortes de Pallars i president de Lo Rat Penat des de 1887. Va començar a celebrar-se en el passeig de l’Albereda, atés el seu caràcter burgés. La Batalla de Flors va ser la primera de les seues característiques celebrada a Espanya. Va sorgir a imitació d’uns combats lúdics semblants que se celebraven amb gran esplendor a Niça, a la Costa Blava, durant les seues festes de Carnaval, i que després també s’exportaria a altres ciutats europees i espanyoles. El festeig fou un èxit i, a banda de ser copiat en la Fira de Juliol de València en 1891, després es va expandir a més ciutats, fins al punt de consolidar-se en algunes com a esdeveniments festius molt importants, cas de Barranquilla (Colòmbia), a partir de 1903, o Laredo (Cantàbria), a partir de 1908. També són importants les batalles de flors de Múrcia, Còrdova i, fins fa poc, d’Ourense.

Des de bon començament fou la “bona societat” la més interessada en el festeig, ja que desfilava d’una manera protagonista, proveïda de flors pels seus criats, intercanviant-les a manera de projectils en una batalla lúdica amb els espectadors, mentres un jurat valorava la bellesa i els mèrits de les carrosses participants. Es tractava d’un festeig fàcilment aclimatable a l’autodefinició burgesa de València com a “ciutat de les flors” i “perla mediterrània”. Ràpidament, la premsa va suggerir que la Batalla de Flors era la festa per antonomàsia de la Fira i pronosticà que molt prompte passaria a atraure gran nombre de forasters, com de fet així va succeir.

Fou així com la Batalla de Flors es va configurar com a un gran festeig social i gran espectacle per al poble. Mitjançant este esdeveniment tota la societat local, vertebrada pels alineaments de l’estructura social, procedia a celebrar la visió única d’una València paradisíaca. Així, la Batalla de Flors es va mantenir com un dels principals esdeveniments festius i socials de l’era daurada de la Gran Fira de València, que transcorre entre finals del segle XIX i primer terç del segle XX. Per regla general, l’endemà de la Batalla de Flors de València, que servia com a punt culminant i cloenda de la Fira de Juliol, la ciutat burgesa es buidava i els ciutadans benestants se n’anaven a les seues estades estiuenques.

Després de la Guerra Civil, la Batalla de Flors va ser estimulada per l’Ajuntament de València com a festeig espectacular destinat a evidenciar la recuperació de la Gran Fira de València. Generalment, la cavalcada començava per mitjà del llançament d’una carcassa d’avís. A partir d’ací s’iniciava un seguici, obert per la instància municipal, mitjançant el pas de la Policia Municipal de gala i a cavall, els timbalers i els clarins de l’Ajuntament. Quedava així clara l’organització i el patrocini municipals del festeig. A continuació venia l’acompanyament militar, perquè solien desfilar bandes d’algun dels tres exèrcits. Posteriorment s’iniciava la cavalcada valenciana, que constava de grups de parelles abillades amb vestits regionals, a peu o en gropes, representacions d’ajuntaments valencians vestits a la usança del segle passat, i tancava el conjunt una banda civil amb els músics, generalment abillats amb saragüells (faldes pantaló blanques i folgades típiques de l’Horta), que escometien marxes com El cant del valencià, València, etc. Amb això s’introduïa l’element regional en la Batalla. Tot seguit donava començament la desfilada dels seus verdaders integrants, és a dir, de les carrosses i cotxes, que acabava amb les carrosses extraordinàries, que solien ser la de la Junta Central Fallera i finalment la de la regina dels Jocs Florals. També ací hi havia acompanyament musical. Però, en principi, la desfilada transcorria per a ser contemplada sense més, i a la segona volta pel passeig de l’Albereda quedaven únicament en la pista les carrosses i cotxes, i era en eixe precís instant quan de veres començava la Batalla de Flors, consistent en l’intercanvi de flors a manera de projectils entre les carrosses, cotxes i el públic, intensificant-se al pas per la tribuna d’autoritats.

En general, l’estructura genèrica de la Batalla es va mantenir pràcticament inalterable en 40 anys. Com a fites més destacables d’anys posteriors cal fer ressaltar l’edició de 1952, quan ja van desfilar senyoretes turistes estrangeres en les carrosses, la destacada participació de carrosses falleres en 1959, la presència de 500 turistes angleses en 1963 o la novetat d’una carrossa dedicada a Miss Espanya en 1968. Un any després es va dedicar a Miss Turisme, i la Batalla de Flors va ser retransmesa en color per TVE. En 1970, les 500 senyoretes de les carrosses es van abillar de formes molt diverses, des de hippies a indis, i en 1972 va desfilar una agrupació de majorettes. Finalment cal recalcar que, en 1975, entre les tripulants de les carrosses es trobaven 300 senyoretes provinents de diverses comissions falleres. La fallerització de la Batalla de Flors era ja un fet consolidat.

Ben significativament, la progressiva fallerització de la Batalla va alterar els plans socials de diferenciació en el festeig de la Batalla de Flors, és a dir, el tradicional classisme que l’havia caracteritzat, ja que tradicionalment les tripulants de les carrosses solien ser les filles de les classes dominants de la ciutat, però a poc a poc foren substituïdes per les falleres de les comissions i també per turistes seleccionades, mentre la massa d’espectadors, llevat dels que participaven en les llotges, acomplia la seua funció d’admiradors. Tot i que la Gran Fira de València ia en general començà un intens procés de decadència i reestructuració, en les darreres dècades la Batalla de Flors ha conservat la seua preeminència dins el programa firal, perquè a banda de cloure-la ha mantingut viu bona part del seu antic esperit, això sí, molt influït pel pes de l’element faller i la necessitat de les autoritats de mostrar-se properes al poble en una mena de parèntesi festiu on les flors intercanviades en la batalla festiva feien la funció de llimar simbòlicament les evidents distàncies polítiques i socials. Ara que la Batalla de Flors, celebra 125 anys, ben be es pot dir que esta ha sabut combinar la tradició firal, l’arrelament valencià i la disposició al canvi, el que ha possibilitat que es conserve com el patrimoni festiu que a hores d’ara és.

PDF o Imprime este artículo