Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport
· El festival ha començat amb un gran èxit de públic, «Antígona» la primera funció del Teatre Roma va esgotar les localitats a la venda
· «Filoctetes» és una producció del Festival de Mèrida i Bitó produccions
València El festival Sagunt a Escena que organitza l’Institut Valencià de Cultura amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sagunt i la Diputació de València, continua la seua programació al Teatre Romà amb les representacions els dies 3 i 4 d’agost de «Filoctetes» de Sòfocles en versió de Jordi Casanovas, amb direcció de Antonio Simón, escenografia de Paco Azorín i interpretada per Pedro Casablanc, Pepe Viyuela, Felis Gómez i Samuel Viyuela.
El festival ha començat al Teatre Romà amb un gran èxit de públic esgotant el total de les 1170 localitats disponibles per a la representació l’1 d’agost d’Antígona coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i la companyia La Ferroviaria d’Elx.
Conta la mitologia que Filoctetes, un dels herois grecs que formaven part de l’expedició a Troia, va ser ferit en un peu per la mossegada d’una serp. S’explica que la seua ferida infectada enverinava l’aire i els seus esquinçadors crits de dolor turmentaven als seus companys. De tal manera, que l’heroi va ser cruelment abandonat pels grecs a la seua sort en l’illa deserta de Lemnos.
Deu anys després, l’exèrcit grec segueix sense conquistar Troia. Sabedors els cabdills grecs que, tal com establia una vella profecia, no es podia conquistar Troia sense l’ajuda de l’arma més poderosa: l’arc de Filoctetes, heretat d’Hèracles, decideixen recuperar-ho tornant a la illa on l’heroi de la tragèdia va ser abandonat.
Ací comença el text de Sófocles, la seua última tragèdia, una obra d’intriga, sense sang, amb una perfecta construcció dramàtica que augmenta el suspens a mesura que la trama es complica. Sófocles fent de Hitchcock.
En l’època arcaica el clam per la justícia va sorgir tant en l’ordre del religiós i ètic, com en el polític. Es va arribar a defensar la igualtat en el destí humà, en el sentit que la vida de de cada persona estiguera equilibrada respecte de la bona i mala sort.
En aquesta tragèdia se’ns presenta a un personatge en el qual sembla que el destí s’ha encebat durament. La injustícia de la sort correguda per Filoctetes posa al públic de la seua part. És el boc expiatori, l’exclòs, l’empestat, tractat amb una crueltat immisericorde. Dol perquè a més l’altura moral del personatge està molt per sobre dels seus companys botxins, uns autèntics corruptes.
Al públic d’avui l’obra els va a remetre a la impunitat amb que certes gents poden utilitzar la justícia i el poder per al seu propi profit, sense contemplacions. “La fi justifica els mitjans”, al preu que siga.
Així, durant tota la trama, el guerrer Neoptólemo, fill d’Aquil·les, es mou entre el dilema en el qual haurà de triar entre trair a Filoctetes, del que s’ha guanyat la seua confiança fins que li ha cedit l’arc, o ser fidel a Ulisses en la seua recomanació d’enganyar al vell i malalt guerrer per a aconseguir l’arma que els permeta conquistar Troia, i tornar a abandonar-ho a la seua sort. Intriga i emoció a parts iguals centren aquesta obra, dirigida per Antonio Simón, i en la qual els tres personatges masculins principals estan acompanyats d’un cor de set dones, que a través de diverses danses i càntics actuen com la veu de la consciència de Neoptólemo, avisant-li de les conseqüències que poden tenir els seus actes en l’illa.