Conte La Caputxeta roja

Hi havia una vegada una xiqueta bonica com un sol que era molt famosa al seu poble. Voleu saber per què? Pos era tan famosa perquè sempre duia posada una capa en una caputxeta de color roig. És per això que la gent la cridaven… Com? Qui sap lo seu nom? Caputxeta Roja!

Un dia, la mare de la caputxeta li va dir:

-Caputxeta, filla meua, hauries d’anar a portar un cistellet de fruita i llet calenteta a la iaia perquè no es troba massa bé.

La caputxeta, que era molt bona xiqueta, va dir:

-Molt bé mare, ara acabo els deures d’escola i vaig a visitar la iaia.

Però no us penseu que la iaia vivia al costat de la caputxeta… Algú sap a on vivia? Vivia al bosc, i no era la única que hi vivia! Sempre que la Caputxeta hi anava, sa mare li recomanava el mateix:

-Filla meua, para molt de compte, ja saps que pots trobar-te el llop que viu al bosc i que és feréstec. Si el veus, amaga’t!

La Caputxeta va dir a sa mare que no patigués i va marxar.

Anava cantant i saltant, perquè era una xiqueta molt alegre, i en lo soroll que anava fent quan entrava al bosc, molt prompte, lo llop va saber que tenia una acovidada, així que va sortir del seu amagatall i va dir a la xiqueta:

-Hola, Caputxeta. A on vas tan contenta i tan preciosa?

La Caputxeta se va esglaiar, però el llop sabia ser tan amable quan volia que en un minut la xiqueta va oblidar les recomanacions de sa mare i es va posar a parlar en ell. Trobeu que va fer bé la Caputxeta de no creure sa mare?

Caputxeta: Ai, m’has espantat! Hola llop. Vaig a casa de la iaia a portar-li un cistellet ple de fruita i lleteta perquè no es troba molt bé.

Llop: Eres una xiqueta tan bona, Caputxeta… Escolta, no trobes que cada vegada que vas a casa de la iaia te costa molt arribar-hi? Jo conec un camí molt més curt. Si te l’ensenyo arribaràs molt abans i podràs estar més temps en ella.

Caputxeta: Ah, bé! La iaia estarà contenta si li dic que em puc quedar més que els altres dies.

Què trobeu: que el llop estava dient la veritat o que va enganyar la pobra Caputxeta? La va enganyar d’allò més, perquè aquell camí era molt més llarg que el que normalment fea servir la xiqueta. Això lo llop ho va fer perquè va pensar que si arribava a casa de la iaia abans que la Caputxeta, primer se la menjaria a n’ella i de postres se menjaria la Caputxeta.

Lo llop va arribar ràpidament a casa sa güela i va fer la veu de la Caputxeta:

-Hola, iaia. Sóc la teua néta: la Caputxeta. Vinc a portar-te un cistellet de coses bones per a menjar…

I la pobra iaia va dir:

-Quina alegria més gran! Passa, passa, preciosa, que la porta està oberta.

Allavontes lo llop va obrir la porta i d’una revolada va saltar damunt de la iaia que estava gitada al seu llit. I què penseu que va fer el llop en la iaia? Se la va menjar!

En acabat de fer el rotet, lo llop va vestir-se en la camisa de dormir de la iaia i el seu gorret, i es va gitar al llit.

Finalment, al cap de tres hores, la pobra Caputxeta va arribar molt cansada.

Caputxeta: Hola, iaia. Vinc a portar-te el cistellet ple de fruita i lleteta, arribo tan tard perquè el llop, que és molt dolent, m’ha enganyat.

Lo llop, fent la veu de la iaia va dir:

-Quina alegria, Caputxeta! Passa, passa, que la porta està oberta. Estic gitada perquè no em trobo massa bé, saps?

Caputxeta: Sí, ja ho sé iaia, per això la mare m’ha dit que et portés lo cistellet. Iaia, realment fas una cara molt estranya. Sí que et deus trobar malament, sí. De fet, trobo que avui tens uns ulls molt grossos.

Llop: Són per a mirar-te millor.

Caputxeta: Ah, iaia! I quin nas més gros que tens!

Llop: És per a ensumar-te millor.

Caputxeta: Ai, i quines orelles més grosses que tens!

Llop: Són per a sentir-te millor.

Caputxeta: Ah, iaia! Quina boca més grossa que tens!

Llop: És per a menjar-te millor!

La Caputxeta, com ja heu sentit, va cridar molt abans que el llop se la mengés tota. I al mateix temps que ella cridava, passava, per casualitat, un llenyater pel camí del costat de la casa. Lo llenyater ho va sentir tot i va dir:

-Què són estos crits? Heu sentit això? He d’entrar immediatament dins la casa per a saber què ha passat, sort que porto la destral!

Lo llenyater, que era molt fort i molt valent, va trencar la porta i quan va vore que el llop ferotge s’havia empassat la Caputxeta i la seua iaia, va deixar-lo sense sentit d’un cop de destral i li va obrir la panxa. Miraculosament la iaia i la néta encar estaven vives. Allavons lo llenyater va dir:

-No sé com és que encar no l’hai matat este llop!

I va aixecar la destral per a matar-lo. Però la Caputxeta el va aturar i va dir:

-No ho faces, llenyater! Estic segura que si li donem una segona oportunitat lo llop canviarà i serà bon xic.

I així va ser com la iaia li va cosir la panxa al llop. I quan se va despertar del cop i va saber que la Caputxeta li havia salvat la vida va prometre que ja no seria mai més lo llop feréstec, sinó l’amable llop del bosc. I així va ser per sempre més. I tots van ser feliços i van menjar anissos.

I conte contat, ja s’ha acabat. Vos ha agradat?