El Periodisme com a servici públic

Sergi Pitarch.

Periodista.

Premio Periodístico Comunidad Valenciana CSIF–Ribera Salud en la categoría Periodista Revelación.

Diuen que el periodisme és una professió cainita. Que som una professió molt competitiva i individualista. Per això estes velades estan bé per a fer-nos un poc la pilota tots. I més en la situació econòmica i la crisi que patim al nostre sector.

Este premi té per a mi un valor fonamental. És un reconeixement al treball de cada dia. Un premi a tu i als que t’envolten. Als compays del Levante-EMV, als caps amb els que tots els dies bregues per a fer la millor notícia possible i als qui cada dia fan que la teua feina arribe a tot el món.

El que també m’ha tocat la fibra és que et reconeguen el treball els companys. El que m’ha fet emocionar-me de veres.

I ja em van dir que el premi va estar molt igualat entre tots als que ens van triar. Per això m’agradaria fer menció als companys Arturo Checa, Marta Hortelano, Xavier Melero i Francisco Álvarez, als quals admire i seguisc. I es també tindre eixos referents als mitjans de la competència el que et fa intentar ser cada dia millor. I un poc també, et fa sentir més responsabilitat.

De la mateixa manera que em cobrix de responsabilitat compartir nit amb el company i colega Bernardo Guzman. Tot un referent de la professió a la ciutat de València. Perquè, encara que la meua passió és la premsa escrita, m’agradaria recordar que va ser la ràdio, i concretament escoltar la Cadena SER , el que em va despertar les ganes per practicar un periodisme incisiu. Les ganes per buscar la veritat.

També un honor compartir nit amb els compamys de Societat Anònima Genar Martí i Rafa Molés. Un exemple de televisió pública al que tan poc acostumats ens tenen a RTVV i que tanta falta ens fa als valencians. Des d’ací m’agradaria solidaritzar-me amb els companys que patiran les inminents retallades a la televisió i la ràdio públiques i enviar-los una forta abraçada.

Qui m’anava a dir a mi, un xaval de poble, forner en l’adolescència com el mestre de Burjassot Vicent Andrés Estellés, quan veia des de casa a Genar Martí cobrint la guerra a l’Afganistan, que compartiria taula amb ell. Ha sigut una sort tindre un espill on mirar-se tan a prop.

Diria que Genar ha sigut el referent de tots els bons professionals que hi ha al nostre poble, que ho és. Però va tindre la mala sort de que el periodista i intel·lectual Teodoro Llorente fera de la Pobla de Vallbona la seua segona residència.

Permeteu-me que esta nit reivindique el periodisme en premsa escrita en un temps on sembla que molts ja l’han liquidat. Perquè el periodisme està intrínsecament lligat a la premsa. Al llenguatge, a la paraula.

Perquè hem de superar els problemes que la nostra professió té hui en dia i amb els que només acabarem fent el que sabem. Fent periodisme.

Hui patim un exés d’informació. Una sobreabundància de missatges. Molts d’ells, arbres que no ens deixen vore el bosc. I és ahí on els periodistes tenim la missió d’explicar i interpretar la realitat a la ciutadania.

Un altre dels problemes es la velocitat en la que passen les coses. Sembla que tot és inmediat i que la notícia caduca deu minuts després d’haver sigut publicada. Ens toca a nosaltres parar-nos a reflexionar. I el que és més important, fer reflexionar. Obrir el debat. Perquè els mitjans no tenen la veritat absoluta sinó que són plataformes de debat públic.

Hui en dia se’ns intenta suplantar als periodistes amb el malanomenat acadèmicament “periodisme ciutadà”. No és un atac de corporativisme ni voler tancar els ulls a la realitat. Però este fenomen, que han generalitazat les xarxes socials i els nous dispositius mòbils, no deixa de ser una font d’informació més.

Els periodistes haurem d’agafar eixa informació, contrastar-la, contraposar-la i explicar-la. Exactament com Wikileaks. Sense periodistes, wikileaks no és altra cosa que una base de dades, com les milers a les que tenim accés els periodistes tots els dies. Sense interpretació i context, només són dades.

Perquè en esta professió, com en quasi tots els àmbits de la vida, ja està tot inventat.

Als excesos d’informació hem de respondre amb rigor

A la mentira, amb professionalitat

I a la neutralitat amb honestedat.

Perquè em preocupa molt eixa defensa incondicional i irreflexiva de la neutralitat que pregona molta gent. Els periodistes som persones i com a tal som subjectives. L’únic que ens ha de guiar és la veritat i la honestitat. Perquè, per posar un exemple que ens avergonyix a tots, ningú pot ser neutral amb el maltractadors. S’ha de ser subjectiu i bel·ligerant.

Hem de reivindicar el Periodisme com a quart poder. Però no un malentés intent de manipulació de la societat, sinó un poder al servici dels ciutadans. Per això hem d’exercir el control i la vigilància als demés poders. Inclús en alguns casos, la fiscalització.

Indro Montanelli va dir que “si el periodisme no té alguna cosa de missió, aleshores no té molt de sentit”. I jo crec que que tenim una missió. Tenim la missió i la responsabilitat de fer un món millor. Més just i transparent.

Un altre principi periodístic indiscutible és que els professionals som administradors del dret ciutadà de la informació. Som gestors públics. Per això hem d’anar en la veritat per davant, recuperant eixa credibilitat que hem perdut en els últims temps.

Perquè encara que ha canviat la manera en que els ciutadans es relacionen amb el mitjans de comunicació. El periodisme sempre serà necessari. Per això a les noves tecnologies no els hem de tindre por. Les hem d’aprofitar. En cas de dubte, periodisme.

Perqué el Periodisme ha de ser un servici públic i porta intrínsecamente nugat un compromís amb la societat.

Kapuscinky deia que el periodista havia d’abandonar este ofici si no li importen els demés. Les persones que l’envolten. I ho remataba amb una de les frases del mestre polonés que més m’agraden i que sempre que puc aplique a la meua vida: “Només les bones persones poden ser bons periodistes”.

I hui que esta tant d’actualitat Estats Units deixeu-me citar a Thomas Jefferson, el tercer president d’este país, qui al segle XIX ja deia que preferia un país amb periòdics i sense Govern que un país amb Govern i sense premsa.

Moltes gràcies

PDF o Imprime este artículo