La festa medieval del Corpus Christi a València

Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Sociòleg i historiador i Professor Titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i director del Museu Faller.

La festa del Corpus Christi ha estat coneguda a València durant segles com la Festa Grossa. En 1326, el Corpus apareix ja en la relació de festes de guardar que el Consell de València manava respectar anualment. Però la primera processó general teofòrica convocada pel municipi a instàncies del bisbe data de 1355, i reuní totes les parròquies i la gent de la ciutat. L’any següent, la desfilada general fou substituida per una processó parroquial rotativa. Esta va durar fins 1372, quan les autoritats municipals, incitades pel bisbe Jaume d’Aragó, que coneixia la fastuositat de les processons barceloneses, ordenaren de nou, mitjançant una pública crida, la celebració d’una única processó solemne.

Per esta raó es destinaren quantiosos fons públics i s’encomanà la coordinació general del procediment als Jurats i a quatre prohoms, una circumstància que coincideix cronològicament amb la regulació detallada de les desfilades corporatives que la ciutat oferia en ocasió de les entrades reials. Noves ordenances municipals rectificaren en 1384 i 1411 el recorregut d’una comitiva ja consolidada com a única i, poc després, en 1423, alguns carrers començaren a cobrir-se amb vels, mentre els llocs on s’havien d’escenificar els entremesos i els misteris s’omplien de tribunes. Estes representacions estaven protagonitzades per l’estatuària de les roques, per la composició de pantomimes i per la presència de figurants disfressats de personatges celestials o pertanyents a la història sagrada.

Entre 1380 a 1425, degut a l’auge econòmic de la citat i prenent com a model el cerimonial i programa de les entrades reials, la processó del Corpus va anar desplegant la seua complexitat i fast que li proporcionarien la seua fama. Així, la incorporació un poc tardana de l’aleshores puixant València a la celebració de les grans processons eucarístiques, que ja es trobaven esteses per quasi totes les principals ciutats peninsulars, no va ser obstacle per a que la festa assolira en els anys successius un esplendor inusitat, gràcies a les possibilitats que oferia d’aglutinar sentiments religiosos i cívics en el context de l’extraordinari auge econòmic, polític i urbanístic que havia assolit la ciutat a les darreries del segle XIV.

El pressupost destinat al Corpus per la Ciutat de València va créixer de forma espectacular fins a contemplar despeses extraordinàries en els darrers quinze anys del Tres-cents i la primera dècada del segle XV. Com a conseqüència, el Corpus Christi adquirí bàsicament la fesomia general i la importància col·lectiva que li conferirien el rang de festa major de la ciutat fins a les darreries del segle XIX, quan començà la seua decadència. D’esta manera la processó eucarística general i festa del Corpus es caracteritzaria per la presència abundant de figurants, entremessos o roques i jocs varis, que la dotaven d’un complex contingut simbòlic i catequètic, i tindria també com a tret ben rellevant una pronunciada diferenciació estamental entre els diversos participants que intervenien en la seua realització.

L’espectacularitat de les representacions i, en especial, la seua teatralitat, exigien que el municipi vetllara pel manteniment de la litúrgia cerimonial de la processó per evitar que la festa religiosa, amb els entremeses i els misteris, es transformara en un seguici carnavalesc. La creativitat teatral del Corpus sempre estigué vigilada, i li mancà la improvisació que convertia les festes populars en una espontània mostra d’escarni i de subversió festiva. Les danses i els jocs que els oficis oferien en les entrades reials influïren, sens dubte, en la configuració espectacular i parateatral de la processó del Corpus. Les cerimònies oferides per la ciutat amfitriona als reis que venien a jurar els furs i els privilegis locals i a les seues esposes i primogènits crearen, finalment, un complex ritual, al mateix temps que es consolidava l’etiqueta processional del Corpus. Això no obstant, sobre els dos tipus de representacions – el Corpus i les recepcions reials – també influïren de forma transcendental les festes patriòtiques, com el Nou d’Octubre o Sant Jordi, que la pròpia instància municipal celebrava des de feia algunes dècades amb l’objectiu evident de refermar la identitat col·lectiva, permetre l’arrelament de les institucions locals de govern i manifestar determinats interessos polítics.

D’esta forma, ja a la fi del segle XIV, la celebració del Corpus havia deixat de ser una festa exclusivament religiosa, molt arrelada entre el poble, i s’havia transformat també en una cerimònia espectacular eminentment política, subvencionada per l’erari públic i organitzada i copresidida pel municipi. Açò explicaria l’interés dels monarques per fer coincidir la seua entrada solemne a València –la festa sobirana– amb les commemoracions religioses i patriòtiques de la comunitat, les quals refermaven la seua fidelitat cristiana al monarca mentre projectaven la indissolubilitat del col·lectiu, a través d’un recorregut ciutadà i d’unes imatges codificades parateatralment, segons els sistemes de representació social propis de la cosmovisió medieval. El ben cert és que a les darreries del segle XIV i a començaments del segle XV, la celebració del Corpus a València s’havia transformat en una festa a un temps religiosa, cívica i política, tal com han subratllat estudiosos del Corpus com Antonio Ariño o Rafael Narbona. De fet, la prova evident del prestigi i rellevància assolida en esta època eper la processó del Corpus de València, rau en el fet de que en nombroses ocasions la Ciutat va oferir la processó, que tenia com a molt valuosa expressió cultural pròpia, com el seu be cultural més preuat davant la visita de reis, emperadors o personatges importants. La festa del Corpus s’havia transformat en un dels grans tresors culturals de la València del Segle d’Or. Un tresor que els segles posteriors van transformar i resignificar, fins arribar als nostres dies en la forma secular d’un patrimoni cultural de primer nivell, que entre tots cal protegir i conservar.

PDF o Imprime este artículo